De: Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró. Dir: Andrés Lima. Amb: Nathalie Poza i Pablo Derqui.
Berlín era glamur negre; un pou que atreia els maleïts sense vertigen. Una illa de depressiva llibertat envoltada de ciment i filferro. Reed no coneixia la ciutat quan va compondre el disc 'Berlín' a primers dels 70, però la va retratar amb precisa foscor com un teló d'acer que servia de fons a un 'amour fou'. El diorama adequat per a dos éssers condemnats a destruir-se. Nova York era en aquells mateixos anys un laberint ple de trampes que convertien qualsevol somni en un malson anomenat 'Berlín'.
Les lletres de les cançons serveixen de guia per un laberint traçat per Pau Miró, Juan Villoro i Juan Cavestany. S'hi perden Caroline, prostituta retratada com una nina trencada de la Factory, i Jim, un proxeneta amb posat de músic underground. Sembla potser excessiu que Andrés Lima hagi necessitat la col·laboració de tres dramaturgs per transformar un disc en un muntatge teatral finalment no gaire allunyat del seu origen. Com contraproduent sembla l'embolcall estètic, d'una bellesa digital tan serena que sembla un homenatge al desplegament audiovisual dels espectacles de Laurie Anderson. Una bellesa que actua com a antídot al dolor profund de les paraules.
El públic triga a desfer-se d'aquesta immunitat i reacciona a deshora a la certesa que els personatges no tenen altra sortida que estampar-se contra el mur de la desgràcia. També els intèrprets (Nathalie Poza i Pablo Derqui) s'adonen tard –mal conduïts pel director– que l'histrionisme de la falsa eufòria és un llast del que costa desprendre's. Però quan ho aconsegueixen, quan als personatges ja no els queden opcions i el camí del fracàs s'estreny cada vegada més, convencen i assoleixen moments d'autèntica intensitat, emoció i poesia.
