Autor: Eusebio Calonge. Direcció: Paco de la Zaranda. Amb: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez.
Elogiar La Zaranda, dir que és una companyia diferent, que són tan bons que fan por, és gairebé un tòpic. Són esbojarrats, trencadors, porten la posada en escena al límit, somatitzen el teatre. El problema arriba quan els veus i t’avorreixes, quan el que hi ha en escena et transmet més aviat poc. És el que m’ha passat amb 'El grito en el cielo', que he al·lucinat amb el treball d’interpretació de Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez, però he trobat que la dramatúrgia d’Eusebio Calonge és com de paper de fumar, això de posar quatre bojos en una residència psiquiàtrica amb ganes de fotre el camp. Sí, ja sé que podria servir de metàfora del control social. Però no me’ls vaig creure, sobretot quan, tot buscant l’evasió, entren dins el forn crematori de la institució i es perden pels seus túnnels. Llàstima.
