Autor: Eugene O’Neill. Direcció: Juan José Afonso. Amb: Vicky Peña, Mario Gas, Alberto Iglesias, Juan Díaz, María Miguel.
Elisa Sanz ha decidit sintetitzar la finca d'estiu dels Tyrone en una plataforma de fusta. L'economia escenogràfica té el seu sentit. La disfuncional família creada per Eugene O'Neill –amb sòlids apunts autobiogràfics– actua com un grup de nàufrags en una bassa a la deriva. Un punt perdut en la immensitat de les seves tempestes interiors, inestable, que amenaça d'enfonsar-se cada vegada que un membre de família sacseja la fràgil embarcació amb les seves paraules o accions; però també un refugi davant un oceà hostil.
La metàfora és el més innovador d'una posada en escena ancorada en el previsible i reconeixible, com si el temps gairebé no hagués passat des de l'estrena d''El llarg viatge del dia cap a la nit ', el 1956. Tot és correcte en la direcció de Juan José Alonso, extensiu també a la manera com els intèrprets es relacionen amb els seus personatges, sobretot quan arriba el moment crític de mostrar la seva inestabilitat emocional. "Fer el borratxo" és un exercici superat en l'escola interpretativa del segle XXI, com també és cosa del passat "fer de criada".
No han d'anar molt lluny per comprovar que hi ha una alternativa: només han d'observar la Mary Tyrone que compon Vicky Peña. Una aparició consumida per les seves addiccions i somnis trencats. Un fantasma evanescent que habita Monet Cristo Cottage com la senyoreta Havisham la seva mansió podrida pels records.
