Els dolents (Shakespeare's Villains) El nom Adiós a la infancia, una aventi de Marsé Marry Me a Little Un aire de família El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artistes catalans que passaven per París n’estaven assabentats. Fortuny va ser el primer. Més endavant, Santiago Rusiñol o Darío de Regoyos
No s'ho creuran, però aquest any ha estat fantàstic. No de públic, ni de taquilla, ni potser de resultats artístics, però s'ha consolidat un relleu generacional que feia vint anys que el món del teatre esperava, a banda de veure el naixement d'iniciatives que són el futur d'aquest país. Però l'IVA al 21% ha passat factura i ha deixat molts cadàvers a la cuneta. No seran els últims, perquè la guerra no ha acabat.
ELS D'AQUÍ MOLEN
Anys i panys menyspreant el teatre escrit en català i ara resulta que les dues obres de text amb més èxit de la cartellera són de Jordi Galceran ('El crèdit') i de Pere Riera ('Barcelona'), sense oblidar-nos de Guillem Clua ('Smiley') o Marc Crehuet ('El rei borni'). Comèdia i drama. A fora, a més, els dramaturgs catalans van com un tro: 'Els jugadors', de Pau Miró, acaba de guanyar el premi al millor text estranger a Itàlia. Se'ns rifen, vaja.
LA PERLA 29
La tropa d'Oriol Broggi està marcant terreny i amb '28 i mig' s'ha consolidat com la companyia del moment. I l''Adiós a la infancia' que és ara mateix al Lliure prova que són la companyia més barcelonina, la que ha entès millor què és la ciutat, la seva gent i el seu públic. La seva Biblioteca de Catalunya és un temple que no pot fer altra cosa que créixer. Ens agradaria poder veure-hi almenys vuit o nou obres per temporada.
POL, LAURA I MARCEL
Mai no són temps dolents per als joves. I sovint ens veiem obligats a treure'ns el barret davant d'una interpretació que ens sacseja, com la de Pol López a 'Ivan i els gossos'. Sol en escena amb un text desolador entre les mans, et fa miques amb la mirada. Laura Aubert també va aixecar el vol a 'Els feréstecs', amb una vis còmica insòlita per a una actriu de 26 anys. Marcel Borràs completa el trio, d''Atraco y paliza'... a 'Jo mai'.
LA VERONAL
Però si hi ha hagut un abans i un després és des que vam veure 'Siena' al Mercat de les Flors, un xoc estètic obra de La Veronal que ens demostra que aquí també es pot aixecar la millor coreografia de l'any. El cap pensant de la tropa, Marcos Morau, comença a ser famós al nord d'Europa i a no poder assumir encàrrecs. Ambició, força de treball i talent.
Assignatura pendent per a l'any que ve: TEATRES PÚBLICS
Sense teatres públics a ple rendiment, aquí i a qualsevol país d'Europa, no hi ha teatre de qualitat possible. A Barcelona ho estan passant molt malament, encara que intentin dissimular. Tenen menys públic perquè fan menys funcions. Però també s'han tornat molt més conservadors. I aquí no ens oblidem dels espais creatius subvencionats. El teatre, per a la gent que comença, no pot ser una professió, sinó un hobby. I això podria ser un desastre.