Un títol metafòric per definir una comèdia sobre la incertesa de la vida humana escrita per una actriu i dramaturga amb moltes ganes d’explicar històries, però també amb poca experiència en el maneig de les situacions. El protagonista d’aquesta funció és un executiu mitjà segur de si mateix i que sembla tenir-ho tot: dona, fills, una amant i un bon amic amb espatlles sobre les quals plorar.
L’obra té un registre de comèdia amb jocs de paraules molt elementals, ingenus (els forats de la vida, del cos, del lavabo, una conversa telefònica al voltant d’un nom japonès), que exigirien en tot cas, per fer gràcia, una exageració en clau de pallassos. Una comèdia que a la part final es posa transcendent amb la innocent acceptació d’aquesta incertesa de la vida en què l’únic segur és la mort. Si el text no és per tirar coets, la directora, Mònica Lucchetti, no ha sabut trobar la manera d’explicar-nos la història i construir els gags que l’autora hi posa buscant descaradament el riure de l’espectador. Luchetti haurà que treballar més, perquè sobretot el protagonista, Fermí Casado, faci una composició més contrastada, amb menys moviment però més precisa, amb menys velocitat en la manera de dir però amb més intenció. Tant ell, com Virgínia Sánchez i José Sánchez Orosa semblen perduts i no surten dels estereotips. De ben segur que, amb les funcions, l’obra millorarà, i així ho desitgem a tots plegats.
