Els guanyadors dels Butaca

La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. També ho va aconseguir ara fa dotze en el mateix Poliorama que ara el recupera en una nova producció de Vania ben dirigida per Elisenda Roca. Probablement, l’èxit d’un espectacle que no deixa de ser un seguit de números sobre un tema únic, però vistos des d’angles diferents. -Santi Fondevila

No passa sovint que una obra t’atrapa des del primer segon, i més quan es tracta d’un projecte tan ambiciós com adaptar 'La flauta màgica', sobretot quan molta gent l’ha vista en gran, al Liceu, feta per Comediants, per exemple, o al festival Grec de fa dos anys, dirigida per Peter Brook, ni més ni menys. Però aquest petit espectacle de la companyia Variacions Dei Furbi és un caramel, molt més a prop de Brook que de Comediants, rodó, delicat, esplèndid. Gemma Beltran ha creat un espectacle que lliga perfectament el caràcter oníric, joganer, de l’òpera de Mozart, amb les capacitats d’una companyia petita que no té el suport d’una orquestra i que només compta amb la capacitat vocal dels sis intèrprets. -Andreu Gomila

El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres

Descobreix quins són els intèrprets més guapos del país

Els espectacles que faran parar boig els nens de Barcelona

El teatre local està de moda. I la prova d'això la trobem a la cartellera

El gènere més popular també és a la cartellera

Qui havia dit que anar al teatre és car...

Els espectacles de dansa, performance i moviment que són a la cartellera

La gent que està passant un moment dolç de la seva carrera i que mereixen que no els perdeu de vista

Les obres de l'autor anglès que ens han sacsejat en els últims quinze anys Aquest Sant Jordi fa 450 anys que va néixer el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat. El Rei Lear: Bieito (2004) Calixto Bieito ha fet una desena d'obres de Shakespeare, però ens quedem amb aquesta en el primer lloc del top 9. Es va estrenar al Romea, amb un Pou estratosfèric en la pell del tirà. Recordar-lo sota la pluja, abandonat, ferit, és recordar una de les millors obres de teatre que he vist mai. L'adaptació de Bieito tenia tots els seus ingredients: potència lírica, gran direcció d'actors i un ritme que et deixava estabornit. Juli Cèsar: Rigola (2002) Va ser la confirmació d'Àlex Rigola com a director d'escena, amb un muntatge minimalista, al Lliure de Gràcia, que deixava tot el pes de la tragèdia romana en els actors. Tots ells, com Rigola, gairebé començaven. Fixin-se en el repartiment: Nao Albet, Mireia Aixalà, Pere Arquillé, Ferran Carvajal, Tilda Espluga, Cristina Genebat, Julio Manrique, Alícia Pérez, Xavier Ripoll, Marc Rodríguez, Eugeni Roig, Joel Roldán i David Se

Després de tres anys amb #quenonosfrunjanlafiesta, David Guapo presenta nou espectacle Hi ha una cosa que m’inquieta sobre l’èxit de David Guapo, i és que no l’entenc. M’explico. Sé que m’enamora l’absurd dels Monty Phytons, la combinació llenguatge-cos de Faemino y Cansado, la intel·ligència i l’enfocament d’Ilustres Ignorantes o el marcianisme d’Ignatius, per posar uns exemples. I sobretot que tots em fan riure, esclar. Amb David Guapo no sé què és. Em provoca una reacció semblant a la que sento quan sóc al carrer, a un bar o entre un grup de desconeguts i algú, inexplicablement, em resulta graciós. Qui millor que ell mateix, que ha estat amb l’espectacle '#quenonosfrunjanlafiesta' al Capitol durant tres temporades, per donar-me una resposta?, vaig pensar. Potser si m’explica què hi ha darrere dels seus espectacles, en què pensa mentre els prepara i què vol aconseguir, podré entendre com es cuina l’èxit d’aquest còmic barceloní que no fa més que prorrogar funcions. “No m’he aturat mai a gestar un espectacle”, deixa anar. Respon ràpid, amb naturalitat. “He estat més temps dalt de l’escenari que assajant, potser és això el que fa que funcioni”, acaba. Ho tenim: la naturalitat. Fa cosa de dos anys David Guapo em parlava sobre #quenonosfrunjanlafiesta, l’espectacle que feia poc que havia estrenat al Capitol. Jo encara no l’havia vist i li plantejava la pregunta de rigor: “De què va?”. “De riure”, em deia. “Parlo de coses quotidianes, un tema em porta a un altre, i així vaig f