Els jugadors

Time Out diu

Quatre homes i una afició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. De tot ja fa temps, perquè han creuat  l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a  la cuina del professor. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa afició per les situacions incomodes.
Pau Miró és un gran observador de la quotidianitat que sap resumir en poques paraules. Les necessàries. I aquest jugadors són probablement una de les seves millors obres i una de les comèdies més interesant de les que corren i han corregut aquesta temporada pels nostres teatres.
Els quatre protagonistes tenen en comú el joc i algun comportament peculiar. És curiós com l’autor extreu detalls humorístics de la grisor del seus personatges, abocats a una existència intranscendent. Ni com a perdedors són gran cosa.
L’obra comença com un petit drama marcat per una atmosfera d’un cert misteri. Alguna cosa ha de passar. Però què? El joc de cartes és un mirall del joc de la vida. En la que cap dels quatre ha tingut bones cartes.
Pau Miró ha dirigir amb un pols admirable i una exquisida contenció la fragilitat del món dels quatre homes grisos. Esclar que compteaamb un dels millors repartiments que poguem imaginar en el nostre teatre. Boris Ruiz és el barber. Jordi Boixaderas és l’actor. Jordi Bosch, l’enterramorts, i Andreu Benito, a la fi el lligam de tots ells, el professor a qui se li ha mort no fa molt de temps el pare. Tots ells contribueixen a què la funció camini amb interès, destil·lant humor cap a una última jugada atrevida i que no resoldrà la vida però que si surt bé, els donarà un marge de felicitat. Els jugadors és un goig de sensibilitat i una funció destinada a conrear el favor del públic. Que vostès en gaudeixin. –Santi Fondevila.