El dramaturg estrena dues obres de rabiosa actualitat que tracten sense miraments la crisi i els seus efectes Josep Maria Miró està en ratxa. El desembre passat va estrenar 'Fum' al TNC, mentre 'El principi d'Arquimedes' començava a treure el cap al món amb altes dosis d'èxit: els muntatges que s'han fet a Mèxic i l'Argentina han estat tan reeixits com el que va estrenar la Beckett el 2012. La temporada que ve l'obra tindrà més vida en altres latituds. I ara és a punt de veure com Barcelona cau als seus peus -és una metàfora- amb l'estrena absoluta d''Estripar la terra' a La Seca i l'arribada a la ciutat de 'Nerium Park' al Mercat de les Flors. No és fàcil, ja que el seu teatre mira de cara els temps actuals, sense manies i des de tots els punts de vista possibles: moral, polític, social, cultural... "Ho reconec, si no parlo del que passa ara mateix no té cap sentit, tot això", manifesta. "Quan estudiava em deien que l'important és el relat, però jo necessito saber de què vull parlar, i anar d'aquí a allò. Després necessito una forma", ens avança. Teatre amb missatge, amb suc. "No em plantejo la universalitat de les meves obres, si serviran més enllà del dia de l'estrena: m'agrada parlar d'un món que no sé entendre, de les coses que m'inquieten profundament", diu Miró. El fet és que ha pogut veure l'impacte d''El principi d'Arquimedes' a Mèxic, en una societat traumada pels segrestos de nens, quan ell mai no hi havia pensat. Però anem a pams. Crisi i relacions laboralsA La Se
Ell i el Toneelgroep Amsterdam ens van deixar bocabadats l'any passat amb les Tragèdies romanes de Shakespeare I ara aspiren a fer el mateix amb 'The fountainhead', una obra que acaba d'estrenar a Holanda i que ens posa davant tres arquitectes dels anys 20.
Amb Shakespeare va dir que mirava de descodificar el poder.
'The fountainhead' no va sobre el poder, encara que hi tingui a veure. Es pregunta: ¿hauríem de ser idealistes? Quines són les conseqüències de fer-ho?
¿Hi ha altres antagonismes?
Individualisme contra socialisme. Ayn Rand, la novel·lista que va escriure la història, s'hi va oposar, no creia en el compromís.
Venç l'individualisme.
L'individualisme és una forma extrema de liberalisme. I ara mateix, a Europa, crec que és molt important anar al teatre i pensar-hi. Hi ha molta gent que està votant això.
¿Creu, doncs, que l'artista s'ha de comprometre?
És el meu dilema: l'artista sempre ha de donar el millor de si mateix, a partir dels seus ideals. Si això ho fa un polític, és molt perillós, perquè la societat ha de viure unida. L'artista hauria d'estar compromés.
Què significa per a vostè la paraula 'integritat'?
No fer les coses per plaure la gent. El teatre no ha de plaure el públic, sinó irritar-lo, tocar-li el cor.