Grec 2013: Alma i Elisabeth

De: Ingmar Bergman. Dir: Magda Puyo. Amb: Mònica López, Marta Marco i la col·laboració de Vicky Peña.

El cinema de Bergman és material sensible. I Persona és un dels films de culte del director suec. Una pel·lícula inspirada en l’obra de teatre La més forta de Strindberg, a qui Bergman admirava i amb qui compartia obsessions sobre la naturalesa humana. Adaptar Persona era, doncs, un atreviment, un repte, segurament apassionant. El problema rau en com explicar el procés d’identificació, de fagocitació entre dues dones. L’una, l’actriu Elizabeth, que un bon dia va deixar de parlar. L’altra, la seva infermera, una noia de tall conservador i molt xerradora. Un  procés que requereix un tempo, una progressió tant pel que fa a les escenes, com el símbols de la identificació entre ambdues.

Victòria Szpunberg i Magda Puyo assumeixen la dramatúrgia, la construcció del relat en una posada en escena molt ben tractada des del punt de vista estètic. A l’escenari només hi són Elizabeth  (Mónica López, quina llum té aquesta actriu!) i Alma (Marta Marco, quina veritat transmet) i el relat s’aixeca sobre escenes de la pel·lícula molt concretes en les quals es tracta el sexe, el matrimoni, la maternitat, la identitat, sense cap evolució dramàtica. Puyo ha liofilitzat la profunditat del guió, potser per fer-lo més assequible, però hi ha errors de progressió que faran que els espectadors aliens al film és preguntin què? I podríem preguntar-nos què ens han volgut explicar més enllà de la crisi d’un actriu farta del seu paper al teatre i a la vida? Era això?