Posada en escena: Sylvain Creuzevault. Amb: Vincent Arot, Benoit Carré, Antoine Cegarra, Pierre Devérines, Lionel Dray, Arthur Igual, Clémence Jeanguillaume, Lucette Lacaille, Léo-Antonin Lutinier, Frédéric Noaille, Amandine Pudlo, Sylvain Sounier, Julien Villa, Noémie Zurletti.
Fer una adaptació teatral d'El Capital de Marx és un acte intrínsecament arriscat. El primer risc és que en pot sortir una obra pretensiosa i avorrida com un lluç. En cas que se li vulgui donar una volta irònica el risc de fracàs és també molt elevat. El material és sensible i es pot pecar de frivolitat.
El treball que presenten el director francès Sylvain Creuzevault i la companyia d'Ores et déjà és, per contra, una peça brillant i extremadament lúcida, començant perquè l'equip ha trobat la manera convertir un manifest crític en una situació tangible i viva: Tot comença al Club dels Amics del Poble al Paris de 1848, entre la proclamació de la Segona República i la guerra que haurà d'esclatar al juny. Dins del Club aquests personatges discuteixen per tal de posar en evidència els secrets del sistema de producció capitalista. Però, com obrir una dialèctica en la qual pensar i actuar no es trepitgin mútuament? No hi ha cap resposta, i a la vegada hi és a totes les preguntes.
L'espectador és dins d'un debat ple de rèpliques, dubtes i contradiccions que arriba fins avui. No és fàcil seguir el fil de tot el que està passant a escena, però tot i així resulta impossible sortir-ne, perquè els personatges es tornen la pilota uns als altres amb un ritme desorbitat. És semblant a allò que passa amb els raïms i les campanades; les que no tens temps a mastegar te les empasses, i en acabar tots hem sobreviscut. El més excitant de tot plegat és saber que Creuzevault no vol mastegar res que vagi més enllà del que ell té a la boca i que veiem, en forma d'exquisit vòmit, a escena. Denota una confiança en l'espectador a la qual estem poc acostumats. Un cop fora, que cadascú s'apanyi amb la seva digestió. –Maria Junyent
