Autor: Alfred Jarry. Direcció i dramatúrgia: Declan Donnellan. Cia. Cheek by Jowl. Amb: Xavier Boiffier, Camille Cayol, Vincent de Boüard, Christophe Grégoire, Cécile Leterme, Sylvain Levitte.
A Declan Donnellan li va bé el repertori francès, el 'savoir-faire' de l'escena parisenca, la sofisticació dels intèrprets, les seves individualitats. De l''Adròmaca' de Racine que vam veure fa sis anys al TNC a l''Ubú Rei' d'Alfred Jarry d'aquest festival Grec. La poesia i l'absurd, la llengua i la pulcritud. Podríem traçar una línia que anés d'una obra a l'altra –són gairebé els mateixos actors– i veuríem un Donnellan que ha guanyat discurs, ha embrutat l'escena i ha ofert màxima llibertat als intèrprets perquè es facin seus uns personatges, en el cas d''Ubú Rei', que són gairebé impossibles de portar a escena amb tanta excel·lència, amb tanta veritat.
El director de Cheek by Jowl situa l'obra de Jarry en una llar burgesa la nit d'un sopar amb amics. D'entrada, veiem el fill de la família ajagut al sofà, càmera en mà. Prova coses i s'aixeca. Obre una porta i veiem el seu pare esclafant tomàquets, un cap de bou al costat. Premonició... Durant un quart d'hora només veurem els personatges bellugar-se en escena amb un xiuxiueig inintel·ligible. Però arriba un moment, plas, en què la llum baixa i comença la bogeria, la bogeria d''Ubu Roi', la història de Jarry, explicada com si estigués dins el cap del noi, exclòs de la festa. Un festival brutal on brillen Christophe Grégoire (un Ubú insuperable) i Camille Cayol (una mare Ubú de manual), senyor i senyora d'un món despietat.
Els actors juguen en dos plans: el real, el de les aparences; i l'infrareal, el de Jarry. El segon, mica en mica, es menja el primer, amb imatges imbatibles, de comèdia estripada, grotesca. Dir-ne absurda seria massa fàcil. Com massa fàcil seria dir que 'Ubu Roi' no es pot fer millor.
