VIP

Ramon Fontserè és una bèstia escènica. Ja pot fer de Josep Pla, de Dalí, de gos o de nen consentit de vuit anys, que el seu cos s'ajusta al personatge com si no hi hagués ningú més que pogués donar-li forma. I aquest 'VIP' que ha escrit ell mateix amb Martina Cabanas és un deliri interpretatiu, un festival de com es transforma el cos. No canvia ni la veu. Només amb els moviments, els saltironets, la rapidesa, les inflexions, en té prou perquè creiem estar davant d'un xaval.

Queda clar que els Joglars se'n foten dels pares que consenteixen uns petits monstres que actuen com a dictadors. I queda clar que caricaturitzen fins a l'extrem. La línia argumental és molt simple, de la concepció del futur dèspota fins a la seva entronització. De tan senzill sembla per a nens. I l'únic que fan és lligar escenes, algunes de les quals són de premi, com la del berenar. Però el conjunt és més aviat prim com el paper de fumar. I només les interpretacions afinades dels actors, amb Fontserè al capdavant, fan que puguis aplaudir quan es fa el fosc.