Pots fer 'Hamlet' de mil maneres: amb música de Stromae com Pau Carrió, sense paraules com Àlex Rigola, de manera expressionista com Thomas Ostermeier. Pots fer-lo com vulguis, còmic, dramàtic... Fins i tot pots posar-lo en una trinxera, en un psiquiàtric, en un no lloc, i fer que els actors descomposin el text i, al final, acabin explicant la seva vida. Aquesta és l’aposta de Jessica Walker a 'Hamletología', el setzè espectacle consecutiu –i últim– de la directora al voltant de l’obra mestra de Shakespeare. Se serveix del text per retratar el món. I, de fet, l’obra comença bé, amb un interessant joc entre la tragèdia i la comèdia, l’erotisme i el pudor, amb uns actors inexperts que saben dur la funció al seu terreny.
Pensem estar veient teatre de risc autèntic, però hi ha un moment en què la representació s’estanca, i sentim massa els suspirs greus de la directora, emocionada amb el treball dels seus alumnes. 'Hamletología' s’esvaieix quan els personatges desapareixen i tenim davant les persones, tan vulgars com els seus espectadors.
