Kolmanskop

 

La Laura està feta d'aigua, de tolls i llàgrimes. Aigua estancada que necessita fluir per no podrir el seu interior. Líquid que brolla en forma de paraules, històries, records, preguntes, revelacions, somnis, confessions. Podria ser Virginia Woolf renascuda, assotada i drenada pels càlids vents del desert del Namib. Podria ser el conte de la ballarina de Degas que després d'un llarg viatge acaba abraçada i enfangada per la tribu dels Himba.
 
Laura (Tamayo) és l'actriu, el personatge i la recitadora que en algun moment de l'espectacle pronuncia el topònim d'un lloc empassat per la sorra: Kolamanskop. Poble fantasma envaït pel desert, ara visitat pels aventurers turístics que recorren Namíbia. Kolmanskop també és el títol del projecte teatral ideat per Guillem Gefaell, Josep Carreras i la mateixa Tamayo, i el d'una bella metàfora que s'estén per la segona sala del Tantarantana.
 
Un muntatge que té cura de la paraula –d'elevada càrrega poètica–, l'espai (un bosc de lianes de llana), el gest, la imatge i el so. Abstracte en la forma però clar en el missatge de compartir els interrogants que s'acumulen en la vida d'una dona des de la seva infantesa, quan tantes preguntes essencials sobre la identitat queden sense resposta, el pasdoble 'Paquito el Chocolatero' és la banda sonora d'un malson infantil i l'ombra d'una màquina de cosir és un presagi d'una condemna imminent d'una invisibilitat domèstica.