La trilogia antisistema d'Esteve Soler

CONTRA EL PROGRÉS + CONTRA LA DEMOCRÀCIA + CONTRA L’AMOR en un mateix teatre

0

Comentaris

comments.add +

Potser saben la història. Tot va començar al 2007, quan Esteve Soler, 30 anys comptats, va enviar al gran festival de dramaturgs alemanys, el Theatertreffen de Berlín, Contra el progrés, una obra poca-solta dividida en set capítols, on fins i tot hi apareixia un nazi. Davant la seva sorpresa, van triar-la per fer-ne una lectura. Arribar i moldre. Al cap de poc temps, l'estrenaven a Santiago de Xile, Ginebra, Munic, Atenes, i un llarguíssim etcètera fins a la temporada 2012-2013, que Soler l'acabarà amb divuit muntatges de la seva trilogia engegada aleshores muntats entre Europa i Amèrica. I fins i tot un encàrrec d'un teatre de Praga per escriure una peça nova.


"Em va salvar Berlín", diu el dramaturg. "Si hagués sabut que anirien bé, les hauria escrit abans", remata. I no ens estranya. Fa sis anys no el coneixia ningú i avui, gràcies als alemanys, és dels pocs que pot permetre's el luxe de 'viure' d'aquella obra llunyana i de les dues que la completarien, Contra la democràcia (2010) i Contra l'amor (2009). Aquesta última s'estrena ara al nostre país entre l'AlegriadeTerrassaiLaSeca.


Dos teatres que faran, a més, una marató, ja que oferiran la possibilitat de veure la trilogia completa. Tres peces que, com evidencia l'autor, van contra el poder establert, ja que posen en dubte tres paraules clau del nostre sistema de valors basat en la democràcia, el progrés i l'amor. "Unes paraules que, en passar el filtre del consumisme, s'han anat alterant", dispara l'autor.


Una de les claus de l'èxit mundial d'aquests textos és que han connectat amb el zeitgeist, l'esperit del nostre temps, "una època líquida, profundament inestable, en la qual ho hem de reescriure tot, perquè tot ha canviat de signficat", s'explica, Zygmunt Bauman del teatre. Soler defensa que, en el fons, les tres obres són "teatre underground". "A Contra l'amor, per exemple, passen coses molt hardcore", afegeix. I és que té dos referents clars, els britànics  Sarah Kane i Howard Barker, durs, contudents, que el dramaturg va llegir d'estudiant i no ha pogut oblidar, sobretot per "la idea de generar un conflicte en l'espectador, que haurà de resoldre a casa".


Al cap dels anys, Soler ha vist molts muntatges de les obres i l'han tractat de maneres molt diferents. Es queda amb la versió per a adolescents de Contra el progrés feta al Consol Theater de Gelsenkirchen (Rin del Nord- Westfàlia). I en com l'han tractat a Romania, ben bé "com una estrella del rock", confessa.


Els usuaris diuen

0 comments