Los miserables

Los miserables

Com es pot discrepar d'un producte que des de l'estrena el 1980 a París ha sumat 56 milions d'espectadors a tot el món? Crítica feta. Les xifres es defensen soles. Qui és l'insensat que discuteix a hores d'ara que Els miserables és un fenomen universal, un clàssic del segle XX? El divendres 30 de setembre el públic del BTM també es va sumar a l'aclaparadora veu de les dades i es va aixecar per aplaudir la producció controlada pel director resident Víctor Conde.

La resposta dels entusiastes, els col·leccionistes ("la de Londres em va agradar més") i els gregaris. Ja havien marxat els que al descans van trobar el moment per escapar de l'avorriment d'una interpretació limitada per aptituds individuals i directrius generals. El gest de catàleg que freqüenta la lírica. Ja havien marxat els decebuts amb unes veus en general sense matisos que desvirtuen el potencial de la celebrada partitura de Claude-Michel Schönberg. El frustrat encontre en viu amb I dreamed a dream. Ja havien tornat al refugi casolà dels seus tresors audiovisuals per oblidar també la rupestre traducció d'Albert Mas Griera.

Los miserables és un bon musical que aconsegueix l'impossible de traslladar el colossal fulletó de Victor Hugo a un escenari apte per a un públic massiu sense perdre la dignitat de la font. Obra que enllaça els números musicals amb recitatius –una referència a la grandesa operística intuïda per Puccini– per conduir el públic per una història basada en l'arravatament romàntic de l'amor, l'honor i la llibertat. Si a més neix amb l'acurada direcció original de Trevor Nunn i una posada en escena de Matt Kinley que s'inspira per a l'èpica en Delacroix, per als trets populars en Hogarth i per als socials en Millet, l'èxit està d'entrada assegurat.

A Barcelona n'ha arribat una estandardització comercial, amb un decorat renovat que ara incorpora uns gairebé invisibles dibuixos de Victor Hugo amb traços estil Turner, només aprofitats en l'escena de les clavegueres de París i el suïcidi de Javert. Un muntatge en el qual destaca el conjunt sobre les individualitats. L'escenari sembla de sobte nu quan arriba una escena que cal defensar en solitari. Amb excepcions: la professionalitat de Gerónimo Rauch (Jean Valjean), la fràgil veu tremolosa de Talia del Val (Cosette) i la versatilitat com a comediant i cantant d'Enrique R. del Portal (Thenardier), una actuació que humanitza un espectacle que s'ajusta al mil·límetre al seu patró d'èxit.
–Juan Carlos Olivares.

LiveReviews|0
0 people listening