De: Molière. Versió lliure i direcció: Miguel del Arco. Amb: Israel Elejalde, Bárbara Lennie, José Luis Martínez, Miriam Montilla, Manuela Paso, Raúl Prieto, Cristóbal Suárez.
Aquest Alcestes és un home d’avui dia. Un inconformista, un indignitat amb la falsedat i hipocresia de la casta politicosocial que l’envolta. Un més dels que pensen que no és pot viure amb aquest grup de aprofitats, corruptes, falsos artistes i frívoles noietes. “La injustícia és la llei”, sentencia el protagonista de la magnifica versió del clàssic de Molière que firma Miguel Del Arco.
Del Arco ha imaginat Alcestes i companyia al carreró del darrere d’una discoteca on se celebra una gran festa de l’alta burgesia: alcohol, drogues i rock and roll. La mirada del director no explora les contradiccions del personatge i el seu radicalisme filosòfic perquè el que l’interessa és mostrar la vacuïtat d’un conjunt humà a qui gairebé tothom, almenys de pensament, rebutjaria sense admetre cap mena d’explicacions. En un mon on tot si val, Alcestes és l’única alternativa clara per més que a la seva puresa oposi una absoluta intransigència.
Aquesta versió no tira d’alexandrins i rebutja qualsevol lirisme sentimental, però les raons filosòfiques es barregen amb total fluïdesa amb el llenguatge col·loquial propi dels personatges. Així mateix, el director aporta solucions brillants com la presentació d’Oronte, el marqueset poeta aficionat de l’original, amb un banal cantant melòdic, en uns vint primers minuts tan divertits com imaginatius. Una gran comèdia que funciona per la bona tasca d’un conjunt d’intèrprets que claven els personatges i entre els quals destaquen pel seu protagonisme l’Alcestes de Israel Elejalde, la Celimena de Barbara Lennie i l’Oronte de Cristóbal Suárez. Només ens sobren algunes innecessàries rúbriques del director amb les quals crida l’atenció sobre la profunditat de tot plegat. Per què no les treu, senyor Del Arco?
