[image]
[title]Has fet molts personatges importants: Otel·lo, Cyrano de Bergerac, Platonov, Ricard III... Stockmann és un Ricard III bo?
M'acabes de deixar flipat... 'Un enemic del poble' és més coral del que sembla. Així com està escrita l'obra, l'acosta més als personatges èpics, que entronca amb el romanticisme, però ja quan vaig fer de Cyrano tenia la sensació que començava una etapa més madura. I ja no és tan com són els personatges, sinó la manera d'acarar-los. Quan era jove, els personatges que em va tocar fer, els feia d'una manera més jove. L'Stockmann el veig com una continuació d'aquesta etapa de maduresa que vaig encetar amb Cyrano. Vaig passar els primers deu anys en què feia personatges de 'galán', el Louis d''Àngels a Amèrica', el Kòstia de 'La gavina', els deu anys següents vaig fer personatges intermitjos i ara em toca fer una altra cosa. Fa 26 anys que faig teatre. No és tan si els personatges són més madurs, sinó l'enfocament que els hi dono. Me'ls prenc d'una altra manera.
Com és, doncs, el teu Stockmann?
Stockmann està escrit d'una manera molt èpica, però jo l'he intentat portar al món d'ara, d'una manera molt franca, directa. L'obra ja connecta molt amb el temps d'ara: sembla escrita no ahir, sinó aquest matí! Una obra que parla de la corrupció, que parla de majories i minories, de masses socials no crítiques adscrites als partits. El que intentem fer és treure-li aquest punt tan èpic, romàntic, d'home sol davant del món, i circumscriure-la més a un home que té un problema real i que intenta ser coherent amb ell mateix.
Crec que el més difícil és que Stockmann ha de convèncer el públic que té raó.
Ibsen és molt intel·ligent. És ambigu. Stockmann és un home molt tossut. Un home que potser escolta poc. Ell defensa els seus ideals. Ibsen deixa la pregunta oberta: Stockmann és una fanàtic? Tots hauríem de ser una mica més Stockmann? Amb el Miguel del Arco, el director, hem intentat no fer un personatge pur i net, romàntic, sinó una altra mena de personatge. Darrere seu pringa molta gent. Però la veritat és una i irrebatible. Ibsen, el que vol, no és tant parlar de qüestions polítiques, sinó de la complexitat humana, de la societat, de les relacions, com fer front al futur. Parla de valentia, generositat i educació.
T'hi identifiques, amb Stockmann?
Hi ha una part que molt. I una part que potser em costa més. En els temps convulsos que vivim, sempre és necessari un Stockmann. N'hi hauria d'haver més, de personatges així.
Mandela?
I tant. Mandela, quan arriba al poder, sap pactar. El problema de Stockmann és que no pactarà mai. Ibsen, en el fons, el que ens està dient és que hi ha d'haver diàleg.
Qui és Stockmann per tu? Com te l'has imaginat corporalment?
Quan comença l'obra és algú feliç, que viu dins una riquesa material i emocional. Però es va parant cada vegada més, fins que es para del tot. Sempre me l'he imaginat com un personatge molt fort, potent a nivell de forces físiques i espirituals. Queda clar que ha estat a fora, que ha treballat de metge molts anys, que té un ideari molt generós. Tampoc no m'hi he trencat gaire les banyes...
Què pot esperar la gent d'una obra com aquesta? ¿Faran samarretes amb la teva cara?
No ho crec. Tant de bo, perquè voldria dir que el teatre remou coses. La gent ha de venir perquè està bé qüestionar- se coses, i aquí ho fem més que mai. Aquesta serveix per obrir debats, qüestions. Aquí es diuen coses que avui dia ningú no té collons de dir-les, com que la democràcia no és un sistema ni tan bo, ni tan perfecte, ni l'únic possible. O que la majoria, pel fet de ser majoria, tingui la raó per esclafar la minoria. O que no hauria de votar tothom. Hi hauria d'haver una gent preparada per poder dirigir la societat. Això no ho diu directament, però ho deixa entreveure.
¿Tens algun projecte en solitari al calaix?
Tinc alguna coseta meva. Vaig aixecar 'El silenci del mar' fa uns anys. Era l'època en què feia sis o set obres per any. La maduresa implica això: fer menys i implicar-me més. Ara tinc la sort d'estar fent coses maques. El 'Primer amor' el tinc al fons de l'armari i no el deixaré mai. El vam fer sense cap pretensió. No esperàvem ni gent. I va venir gent, ens van donar premis.
¿No tens ganes de tornar a sortir nord enllà?
Tinc la sort d'haver passat aquells quatre anys al Lliure, que vam fer-nos Europa de dalt a baix, de Sant Petersburg a Cadis. Als teatres més importants, el Berliner Ensemble, l'Odéon de París...
Què t'agradaria fer?
No ho sé. No hi penso gaire. Tinc ganes d'implicar-me més en els processos...
Acabaràs dirigint?
No ho sé. Alguna vegada m'ho he plantejat, o m'ho han plantejat. No acabo de decidir-me, perquè és una cosa que veig més complicada del que sembla. Crec que em posaria molt nerviós. I jo visc tranquil, miro d'estar de bon humor, no m'enfado amb ningú... La gràcia és que aixeques la peça i te'ns vas. T'he de dir una cosa: cada vegada cansa més fer teatre, cada vegada costa més. És esgotant. És extenuant...
¿No creus que el conservadorisme és aclaparador en el món el teatre?A tu t'agrada que et provoquin, oi?
Hi ha més por. S'ha de lluitar contra això. I jo vull lluitar contra això. Després hi ha el tema: les coses estan com estan i farem el que haguem de fer. Una cosa és el que ens agradaria fer i una altra el que ens deixaran fer.
Tens una vis còmica que no has explotat gaire. Ara és el moment?
El Cyrano tenia aquella part de clown, de clown infantil, molt en primer grau. Amb el 'Qui té por de Virginia Woolf' la gent es petava. Però no m'arriben gaires propostes d'aquestes. Tinc ganes de fer una comèdia estripada.
