Perras urbanas

Time Out diu

El mes d’agost és bo per a les joves companyies, que poden presentar-se amb més facilitat a les sales que hi ha obertes, com és el cas del Versus Teatre, pioner de no fer vacances. És lògic que una primera proposta escènica de qui comença a llaurar en el camp teatral sigui, normalment, agosarada, entusiasta i poc acurada amb la seva elaboració. 'Perras urbanas' sembla sortir d’una idea bàsica que després s’ha concretat al llarg dels assajos. El dramaturg, director i em sembla que coproductor de l’espectacle amb el Versus Teatre, Robinson Cecilio, volia traslladar a l’escenari un món criminal com el de Quentin Tarantino i molt especialment el de 'Reservoir dogs', tot substituint el grup de malfactors del film per un grupet de joves criminals liderades, això sí, per un home, un tal Richard que no surt a la funció.
La primera escena de l’obra intenta presentar-nos els perfils de cadascun dels personatges sense desvelar qui són en realitat (pel vestuari semblen hostesses d’una companyia aèria) amb converses molt de dones i amb unes actituds envoltades de cocaïna, alcohol i sexe. Robinson Cecilio ens parla d’hiperrealisme, però en realitat les seves actrius cauen en la sobreactuació a tots nivells al voltant d’un text insuls. La fascinació pel cinema es manifesta quan la segona escena es converteix en un vídeo a on hi ha l’acció i es descobreix qui són aquestes senyoretes. És un caprici del director que resol d’aquesta manera la dificultat de traslladar a l’escenari, amb paraules i accions, el que ha passat sense l’obvietat i fredor de les imatges. La tercera escena clou la malifeta amb un punt melodramàtic força vulgar. De la cinefília del director, en donen testimoni els crèdits finals de l’obra, projectats com si fos una pel·lícula. Les actrius, lògicament, no surten a saludar. –Santi Fondevila.