Les millors obres de teatre dels últims nays tornen a la cartellera per als despistats que se les van perdre o els que mai no en tenen prou Sou dels que encara no ha vist 'El crèdit', 'La ratonera' o 'T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré'? Dels que no poden viure sense tenir a la cartellera 'La extraña pareja'? O dels que us vau assabentar tard que Carme Elias feia 'Al galop'? O fins i tot dels que voleu veure per tercer cop 'Mar i cel'? No passeu ànsia, que aquest setembre tindreu l'oportunitat de reviure els bons moments del passat, ja que les obres de més èxit dels últims anys omplen la cartellera de setembre! T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que els humans han nascut per aparellar-se, com tots els animals, però que la seva complexitat psicològica els porta a situacions molt més complicades, o divertides, o tendres, o tot alhora. El musical de Joe DiPrieto i Jimmy Roberts passa per ser un dels èxits més sonats del Broadway dels últims temps on va triomfar durant onze anys. També ho va aconseguir ara fa dotze en el mateix Poliorama. Probablement, l’èxit d’un espectacle que no deixa de ser un seguit de números sobre un tema únic, però vistos des d’angles diferents, sigui el càsting, els intèrprets. La gran ilusión La revolució de la màgia és aquí i el seu artífex és Antonio Díaz. El seu número de teletransportació a Nova York en directe, des del plató de Buenafuente va deixar l’audiènc
Quim Masferrer, ens diu, necessitava una excusa per plantar-se a l'escenari "amb la màxima llibertat possible per poder dir el que volgués". I li va passar pel cap una idea perquè el públic ho entengués i el deixés fer: encarnar un home moribund que explicaria el que li passés pel cap durant els seus últims 90 minuts de vida. Va trucar Ramon Fontserè, ara mateix joglar major, i va néixer 'Temps', un espectacle estrenat a Temporada Alta fa dos anys i que és una delícia, un xou d'ànima beckettiana que ens mostra un Masferrer com no l'hem vist mai, tragicòmic. De fet, quan el vam veure vam pensar de seguida en el 'Krapp, última gravació', del geni irlandès. I fins i tot pensem que l'actor desafia el mestre.
Masferrer no nega la influència de Beckett, dels Vladimir i Estragon de 'Tot esperant Godot', de Krapp, el seu "punt existencialista", de fer teatre a partir del clown. I deixa clar que 'Temps' és "una tragicomèdia amb majúscules", on el seu protagonista sense nom no deixarà canya dreta alhora que s'enfrontarà amb dissimulada serenor a la mort. Hi haurà, doncs, un punt de misticisme, de por.
Després dels seus anys a Teatre de Guerrilla i del primer espectacle en solitari, 'El xarlatan', que ha fet més de 150 bolos, Masferrer necessitava tocar nous registres. Per això va 'contractar' Fonteserè, perquè "a banda de la catarsi humorística, volíem tocar l'altre costat". L'actor i director el va ajudar a rematar el text i a pujar el xou.
Tanmateix, Masferrer sap que Temps no hauria estat possible sense 'El xarlatan'. Necessitava seguretat, passejar-se sol per l'escenari sense por. I, esclar, una base sòlida de públic amb ganes de veure'l. Després de l'èxit d''El foraster', era el moment de portar aquesta cirereta a Barcelona. Els fans del programa de TV3 han de saber que se sorprendran, que trobaran un altre Masferrer. No és el pagesot poca-solta que sempre hem vist, sinó un home que és a punt de dinyar-la, que sap que se n'anirà a l'altre barri quan acabi la funció. I això no ho sap fer qualsevol actor. Ell, sí.