El que passava als teatres semiclandestins de la Barcelona de 1860 –speakeasy dramàtic– era simplement una gamberrada lliurepensadora entre afins. Dir i rimar tot allò inadmissible per al respectable públic i la temible censura. Bakunin surava en l'aire sense que ho sabessin i segurament admetessin. Bons nois vist com després van esmenar les seves carreres pel recte camí.
Jordi Oriol, Josep Pedrals, Nao Albet i Marcel Borràs –els dos últims cal incloure'ls entre els pares creadors de 'Safari Pitarra' per ètica i estètica de l'espectacle encara que no figurin així en els crèdits– no volen ser bons nois. Encara no. Els que han seguit la seva carrera no esperen altra cosa que un anarquisme turbo que extreu art de totes les subcultures d'ahir i d'avui. Un Pitarra del segle XXI a les seves mans hauria de ser com una batedora-picadora a la màxima velocitat plena de menuts, i sense tapa. Que esquitxi.
'Safari Pitarra', una cubeta plena d'extraordinàries idees, hauria de ser un caos amb sentit i de vegades simplement és un caos estèril en què fins i tot la companyia sembla perduda, buscant en el temps mort reprendre la trajectòria dels seus dards.
És una potent màquina amb el motor mig espatllat. De vegades funciona a mil revolucions tacant la sala amb la seva esmena a la totalitat, i altres vegades es queda encallada en una quarta paret de vidre. Potser caldria ficar tisora i deixar que la seva capacitat crítica arribi a la seva màxima potència. Que es vegi millor la genial reivindicació pop iconoclasta de grups com els B-52 o la tarantaniana especulació d'un exèrcit de salvació xinès darrere d'un ídol anomenat Pitarra.
