El preu just. Això és el que l’espectador va creure necessari pagar a la sortida de la Sala Beckett. Fórmula acordada amb la nova productora Sixto Paz. No va dubtar gaire mentre feia cua per participar en la taquilla inversa (pagament de l’entrada a la sortida de l’espectacle). El que va trigar a fer la mitja. Ni més ni menys. Ni fred ni calor. Tot a 'Si existeix, encara no ho he trobat' es mou dins el còmode cercle de la correcció. També el text del jove dramaturg britànic Nick Payne, premiat i mimat pel prestigiós Royal Court. Així, d’entrada, amb l’única valoració possible de la direcció de Marilia Samper, costa entendre què ha vist en ell d’extraordinari aquesta important institució teatral.
Aquesta comèdia dramàtica amb les disfuncions domèstiques habituals de la classe mitjana de les últimes dècades no aporta grans novetats dramàtiques respecte a propostes similars. Potser es podria destacar la seva elegància quan toca sortejar els moments més melodramàtics de la trama. Però el dibuix dels personatges i dels conflictes és prou conegut, visitat amb naturalitat per autors de teatre i guionistes de cinema i televisió.
Aquesta és la primera impressió que desperta la posada en escena de Samper: aquí hi ha material per a una entretinguda adaptació per a la pantalla. Hauria de canviar ben poques coses. Relat lineal, bon equilibri entre drama i comèdia, varietat de localitzacions, matrimoni en crisi, pare absent, mare estressada, filla desatesa víctima del bullying, germà del pare flirtejant amb el desastre, amors adolescents amb els seus errors. I a més un final feliç. Tot molt assimilable.
Però queda un dubte. Les crítiques angleses descriuen 'Si existeix, encara no ho he trobat' com una farsa amb emoció, una comèdia hilarant, incisiva, amb pegada. Com si parlessin d’una altra obra. Potser caldria tornar a l’original per descobrir el punt diferencial de Payne. És evident que Samper ha pres decisions que potser no ajuden a què el text sobresurti sobre altres. El drama s’imposa clarament sobre la comèdia en qualsevol de les seves variants, i el sentimentalisme a l’emoció.
Entre els intèrprets destaca Pau Roca –actor, director, dramaturg i fundador de Sixto Paz– que s’adjudica l’atractiu personatge del germà tarambana, sense ofici ni domicili conegut. Un Lord Byron dels suburbis que pateix i fa patir per amor. –Juan Carlos Olivares.
