Tan bé que anàvem

La Sala Fregoli de La Seca s’està convertint en un cau de bons espectacles aferrats a la intimitat que les dimensions de l’espai els hi procuren. L’últim, Tan bé que anàvem', reuneix per primera vegada Carles Flavià i Jaume Sisa en una funció esplèndidament dirigida per Pau Miró, que aconsegueix un equilibri entre els dos històrics artistes i mesura molt bé  el ritme. Dos vells coneguts que un dia van decidir crear un espectacle conjunt i que han estat anys per aixecar-lo. De fet, així comença la conversa entre el monologuista cínic, i el cantautor galàctic que en aquesta trobada es revelen com a dos excel·lents pallassos. En el fons, dos August, tot i que Flavià tregui maneres de cara blanca amb les seves interpel·lacions. Flavià té ofici. I Sisa, que va tenir un episodi de pànic escènic –“però jo això no ho puc fer”–  es mostra com un actor natural, directe, i lluny de deixar que Flavià porti l’espectacle cap al seu territori, equilibra la balança amb la narració i amb cançons, en castellà, i no pas del seu repertori,  molt ben introduïdes en una conversa on s’hi barreja la història personal d’ambdós, qüestions quotidianes i algunes reflexions sobre les dones, com no podia ser d’altra manera, sobre el pas del temps... Flavià i Sisa filen una funció amb molt d’humor i de tendresa que fins i tot porta el públic a cantar el popular Torero de Renato Carosone. “Cha, Cha, Cha”. Quina bona estona!  –S.F.