Teatre i dansa a Barcelona: les obres que no et pots perdre

Ferdinand Bruckner, a finals dels anys 20 del segle XX, ja sabia el que li venia a sobre: el desencís, la barbàrie nazi. Primer va escriure 'El mal de la joventut' i, poc després, 'Els criminals', una peça molt moderna per al seu temps i que avui ens arriba amb unes possibilitats tècniques que ell ja devia imaginar. El primer acte, quan ens fica dins una escala de veïns, com Georges Perec a 'La vida, manual d'ús', és excepcional. I quan desplega totes les malifetes que s'hi cometen, de pis en pis, de llar en llar, ens hipnotitza.

Aixecar 'Els criminals' requereix un prodigi, un gran teatre. I el muntatge que ha ideat Jordi Prat i Coll al TNC és estèticament imbatible, amb, d'entrada, el perfil d'un edifici amb diferents habitatges on els intèrprets desenvolupen totes les microtrames d'aquest trencaclosques. Li cal, tanmateix, certa proximitat, una certa amplificació, un zoom cinematogràfic, perquè l'espectador no es perdi. Una cosa que la funció no té.

Era molt fàcil estavellar-se contra 'El día del Watusi', contra una novel·la que és un somni, un programa i una decepció, que està aixecada al voltant d'una gran mentida i que provoca calfreds tant d'esgarrifança com de goig en el lector. L'intent d'Iván Morales de fer-se-la seva i muntar-la ja hauria merescut uns quants elogis. Però el que ha aconseguit amb aquest equip d'intèrprets capitanejats per Enric Auquer no és d'aquest món, una funció catàrtica, que respecta la font sense deixar-se vèncer, per doblegar-la al llenguatge teatral tot fent servir tot el que teatre permet: vivència.

Morales ha construït una peça immersiva que trenca a cops de maça la quarta paret. Són una mica més de quatre hores, sí, però surts del teatre preguntant quan la tornen a fer. I, els que no coneixen la novel·la, la majoria d'espectadors, amb unes ganes terribles de paladejar-la. El mèrit de tot plegat rau en el punt de vista i una orquestra molt ben afinada.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas.

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària.

Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça.