Una història catalana

Time Out diu

Serem francs: Una història catalana era una gran obra, tres hores intenses que parlàvem de nosaltres, dels catalans, dels que hi van néixer i dels que van ser-ne, dels quinquis de Bellvitge i dels pagesos del Pallars, dos mons aparentment antagònics però que es toquen, com bé demostra la peça de Jordi Casanovas. Fa dos anys vam gaudir molt d’aquesta obra èpica, a la Sala Tallers del TNC. En la seva reestrena a la Sala Gran, han quedat massa coses pel camí, perquè Casanovas no s’ha limitat a canviar alguns actors (repeteixen Pep Cruz, Andrés Herrera i Borja Espinosa), sinó que ha afegit, entre d’altres coses, un tercer escenari que fa explícita la funció.

En la primera versió, a l’últim acte, apareixia de cop Josep de Farràs, de qui els pallaresos en parlaven durant tota la funció. I ara, l’autor ha decidit explicar la seva vida. I si abans la història es movia entre Barcelona i el Pallars, ara també tenim Nicaragua, en els mateixes dates, de 1978-79, fins a finals dels 90, revolució sandinista inclosa.  El nou text’ fa aigües i ‘culebreja’, a banda de dispersar el tema principal. En lloc de millorar la peça, podem dir que avui Una història catalana és pitjor que fa dos anys.

Això no obstant, l’obra, en línies generals, aguanta, gràcies a les interpretacions sublims d’Herrera, Alícia Pérez i David Bagés. Aquest últim, actor camaleònic, broda tots els personatges que fa (almenys quatre). Pérez és una Núria de Farràs pletòrica, tan propera i tan boja. I Herrera és un Luis Calanda  tan versemblant que fa feredat: la història que explica sembla la seva. Tots plegats contribueixen a fer que Una història catalana sigui una obra recomanable, malgrat l’ànsia de l’autor de voler explicar més coses. –Andreu Gomila.