Els criminals
Ferdinand Bruckner, a finals dels anys 20 del segle XX, ja sabia el que li venia a sobre: el desencís, la barbàrie nazi. Primer va escriure 'El mal de la joventut' i, poc després, 'Els criminals', una peça molt moderna per al seu temps i que avui ens arriba amb unes possibilitats tècniques que ell ja devia imaginar. El primer acte, quan ens fica dins una escala de veïns, com Georges Perec a 'La vida, manual d'ús', és excepcional. I quan desplega totes les malifetes que s'hi cometen, de pis en pis, de llar en llar, ens hipnotitza. Aixecar 'Els criminals' requereix un prodigi, un gran teatre. I el muntatge que ha ideat Jordi Prat i Coll al TNC és estèticament imbatible, amb, d'entrada, el perfil d'un edifici amb diferents habitatges on els intèrprets desenvolupen totes les microtrames d'aquest trencaclosques. Li cal, tanmateix, certa proximitat, una certa amplificació, un zoom cinematogràfic, perquè l'espectador no es perdi. Una cosa que la funció no té. Veure Joan Carreras en mallot de presidiari estil germans Dalton no té preu El director hi afegeix, a més, un to de vodevil, de cabaret berlinès de primer terç de segle XX que va fent-se més present així que l'acció avança. Al segon acte, quan tothom passa pels tribunals, treu el cap. I al tercer, quan els veïns tornen a casa i han de retre comptes, agafa tot el protagonisme. Veure Joan Carreras en mallot de presidiari estil germans Dalton no té preu. I Maria Rodríguez Soto asseguda en primer pla fent una maionesa amb una mà de
