El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Un matí qualsevol, mentre en Peyu baixava de l'autobús que el porta a la feina, es va parar a observar, durant uns instants, el seu entorn. Després de constatar que els humans som ben estranys, es va preguntar quina visió ha de tenir de nosaltres un extraterrestre. D'aquí neix 'Planeta i-Neptú', el seu últim espectacle, dirigit per Joan Roura. Al Poliorama ens trobarem amb un ésser que confessa haver estat diagnosticat extraterrestre en una visita rutinària al seu metge de capçalera. Ens ho explica mentre espera el Discovery Bus: el transport que connecta la terra amb el Planeta i-Neptú, d'on ell prové. Com que ha estat diagnosticat tard, encara no té feina a i-Neptú, i continua treballant a La Caixa. Al cap i a la fí, els bancs n'estan plens, d'alienígenes.
Mentre hi hagi gent al teatre, el Discovery Bus no pararà a recollir-lo, i tindrà temps d'explicar com veu el món algú que ha format part d'ell i que, de sobte, n'ha estat exclòs. En Peyu afegeix, per a més informació, que no és casual que instal·lin les marquesines de la línia Terra-i-Neptú als teatres. L'empresa busca llocs discrets, on hi hagi poca gent, i és un fet que últimament les sales de teatre compleixen aquest requisit. Hi ha dos temes que sobten de manera especial aquest estranger. El primer, el maltractament estripat que rep la cultura al nostre país. L'altre, l'obsessió identitària que omple amb perseverança les portades dels diaris. Però també n'hi ha d'altres, menys mediàtiques i més quotidianes, que el tenen intrigat: com pot ser que a El Corte Inglés tinguin set pisos d'escales mecàniques en funcionament ininterromput mentre els bombers encara es desplacen mitjançant barres d'acer inoxidable?
Qui conegui en Peyu -els seus lúcids despropòsits al Fricandó matiner, de RAC 105, o les píndoles estripades que regala a l'APM? són per treure's el crani- ja deu saber com se les gasta aquest osonenc irreverent. La seva postura és la del clàssic català emprenyat -herència de Capri-, tan fart del món que l'envolta que es veu en la tessitura extrema de compartir el seu cabreig o explotar.
Per als desconeixedors d'en Peyu, és molt recomanable veure el vídeo d'un esquetx del seu espectacle anterior Jo tinc un amic que..., un monòleg que s'ha representat dues temporades al Capitol i una última al Teatreneu. No se m'acut cap manera millor que la seva per explicar l'odissea en què pot derivar sortir a passejar el gos, ni cap recurs més efectiu per simbolitzar l'animal encorretjat que una cinta mètrica de retrocés automàtic. Si us quedeu amb ganes de més -el surrealisme sol crear addicció- sempre podeu gaudir del seu gloriós intent fallit de trucada a José Ignacio Wert, dels seus discursos en contra de les vacances, dels inefectius tovallons dels bars o del desastrós rodatge del primer capítol de Pingu.
El dubte és: serà la conquesta extraterrestre una solució per als nostres problemes?
