Enguany fa un lustre de la inauguració de la Fundació Suñol, un selecte espai d’art contemporani que mostra i demostra el bon gust del seu instigador, el col·leccionista i empresari Josep Suñol. I per celebrar-ho, treu els Sants Cristos grossos: 70 artistes sense els quals no es podria escriure la història de l’art dels darrers 50 anys.
Són tots els que hi ha, però no hi ha tots els que són. O, per entendre’ns, no hi ha cànon que valgui, però cal un discurs mínimament coherent, flexible i adaptable a múltiples circumstàncies. En aquest cas concret, les circumstàncies porten noms com ara Rostres, Escriptures, Somieigs, Cossos, Abstraccions i geometries, Paisatges, Expressionismes i resistències. I sí, s’aborden temes com el retrat o la identitat, el paper de la lletra en la pintura, així com l’alliberament d’allò real o la invenció personalitzada del paisatge, o la lluita contra el poder establert.
Però, esclar, tot és més creïble amb obra de Picasso, Warhol, Dalí, Miró, Man Ray, Zush, Plensa, Gordillo, Alighiero Boetti o Antoni Tàpies. Perquè, quin és l’objectiu de l’espectador –més enllà del seu grau de formació– quan visita aquesta exposició-aniversari? L’ajuda la particular ordenació del discurs? Perdoneu la intromissió, però a mi em sembla que, més enllà del discurs que justifica cada secció, l’ordre escollit és una excusa, tan vàlida com qualsevol altra, per deixar-se seduir per un petit Miró d’increïble sensibilitat, descobrir una escultura de Luis Lugán del 1976 que mostra dues cadires connectades a la xarxa elèctrica, reviure les ironies de l’Equipo Crónica, deixar-se electritzar per Zush, esbossar un somriure còmplice amb Warhol i el seu Mao, preguntar-nos per l’estranya fixació de Suñol amb Robert Llimós, comprendre la fèrtil sensibilitat postmoderna de Guillermo Pérez Villalta, i el sentit ludicoconceptual d’Antoni Miralda.
I, més enllà d’ordenacions, cal constatar que hi ha una sèrie d’ones invisibles que transcendeixen la creativitat humana i fan sonar baixos continus on menys ens ho esperem. La sang dels crims dalinians a Estudis per al guió del film “Els misteris surrealistes de Nova York” (1935) reboten a la matèrica Pintura núm. 5 (1959) de Manuel Millares, es passeja intel·lectualitzada pel retrat fotogràfic de Duchamp a cura de Xavier Miserachs, i acaba espargida, per bé que invisible, damunt de la física Butaca (1987) de Tàpies. Recordeu el joc dels sis graus de separació? Doncs en art, com bé demostra aquesta tria de la col·lecció Suñol, amb tres, màxim quatre graus, n’hi ha prou. Desconfieu dels comissaris...
