Explorant el traç

Art
3 de 5 estrelles
Explorant el traç

Mira que a la gent li agrada complicar-se la vida... Ei, i jo no ho critico, a mi també. Esclar, una col·lectiva d’obra no seriada damunt paper, d’artistes afins a la galeria, no es podia titular simplement Col·lectiva. I a la nota de premsa és imprescindible destacar “l’expressivitat del paper, la seva vivacitat evocadora i íntima”, i que el paper va sorgir a la Xina a començaments del segle II. No ens agrada recordar, però, que el paper va néixer com a substitut barat de les teles, per embolicar objectes. I que a algú amb ganes de complicar-se la vida se li va acudir guixar-hi amb tinta. Apa, ja no n’hi havia prou amb parets i ceràmiques per guixar!

Res a dir dels artistes que componen aquesta exploració coŀlectiva òbvia i eclèctica. Res de dolent, esclar. Es tracta de veterans nacionals nascuts a l’entorn de la dècada dels 30, com Martín Chirino, Juan Genovés, Lucio Muñoz, Luis Gordillo o Joan Hernández Pijuan. Una nòmina que va passar pel surrealisme, que va explorar l’expressionisme gestual i va seguir diversos camins, des de l’antropologia formal fins al paisatgisme espiritual, tot passant per la crítica social. Després tenim la generació del mig, la que va lluir a partir dels 80, amb una mena de resurrecció de la pintura que no era tal, amb la transavantguarda i la ironia referencial, i amb la superació de la dicotomia figuració-abstracció: Alfonso Albacete, Abraham Lacalle i Tomás Sánchez.

I què dir-vos de tan variada mostra? Tinc preferències. Els dibuixos de Lucio Muñoz, d’una abstracció hiperrealista, el sempre magnífic Gordillo, d’una agressivitat tan agradable que els ulls ens fan pampallugues, o els paisatges minimalistes d’Hernàndez Pijuan, no per molt vistos sempre eterns. No sé per què, em sembla que hi ha una tènue línia espiritual entre Torres-Garcia i Hernàndez Pijuan. Dos homes elegants que evolucionen vers la puresa estructural sense abandonar la poètica. Una poètica que, com a la boxa, és pur joc de cames.

I no oblidem l’aŀlegòric Alfonso Albacete, que ens sorprèn aquesta vegada amb una sèrie d’inquietants composicions. Inquietants com un Odilon Redon capaç de comparar l’existència humana amb les etapes vitals del cuc. Kafka? No, més aviat Nietzsche. Per què alguns preferim el paper a la tela? Perquè podem acostar-hi el nas i crear un espai invisible d’intimitat, perquè el paper és un ésser viu i delicat que, ves per on, té un tacte prou voluptuós com per complicar-nos la vida.

Per Ricard Mas

Publicat