Avís per a navegants: cal saber anglès per entendre aquesta exposició. Lawrence Weiner és autor de tres aforismes que van canviar la història de l’art contemporani: “L’artista pot construir l’obra. L’obra pot ser fabricada. L’obra no té per què ser construïda”. Segons Weiner, l’art no necessita cap suport físic, n’hi ha prou de comunicar una idea. Bé, això o quelcom molt semblant ja ho deia Salvat-Papasseit el 1921... però en català.
Lawrence Weiner (Nova York, 1942) sembla una mena de Diògenes modern. Pul·lula amb una dignitat sostinguda per la seva llarga barba blanca. Tan blanca com l’atri del Macba, d’on sobre surt Some objects of desire (2004), peça cabdal instal·lada –o grafiada– fa tres anys.
El visitant, proveït d’un bon nivell d’anglès –o, com a mínim, d’un diccionari–, necessitarà certa pau espiritual abans d’encarar aquesta exposició. Es tracta de llegir unes frases normalment construïdes en capitalssenseserif –suposoque per evitar distraccions–, traços mínims i alguns collages. Cal, primer, entendre el significat de les frases i, aleshores, abordar el conjunt gràfic. Sempre tenint en compte, però, que es tracta d’esbossos de pensaments que acabaran –o no– materialitzats en notes i obres. En resum, l’espectador ha d’acabar habitant aquest fenomen.
Som davant d’una exposició insòlita, perquè es tracta de la primera vegada que Weiner mostra els seus dibuixos. Això també conforma una deliciosa contradicció, perquè no s’adiu gaire a la voluntat de l’artista pel tangible. Però tampoc cal ser radical. Ara mateix tenim al davant del mercat de Santa Caterina una escultura banc de Weiner, Forever & a day, instal·lada durant un any a cura de l’ArtAids Foundation. I a l’avinguda de Mistral, l’escultura homònima, encarregada i adquirida dins el programa que Glòria Moure –on ets, Glòria?– va comissariar per a la ciutat.
Weiner mateix ha concebut la gràfica de l’exposició, basada en un traç tan eixut com contundent, i en la col·locació dels dibuixos en agrupacions que semblen pensades per una ment constructivista. L’ordre no és pas cronològic, no tindria sentit. I els suports refuten la frescor i la immediatesa de determinades concepcions: paper cal·ligràfic, plànols de ciutats, embolcalls de tabac o fulls de diari, entre d’altres. Si parléssim en llenguatge musical, seríem davant una sèrie de variacions el principal valor de les quals és el seu caràcter lleugerament variable.
