10.000 km

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia.

Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.

En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps. Potser aquest nou món virtual ha contribuït a complicar-la, però en el fons és la història de sempre: l’amor i el seu 'timing'; és a dir, el cinema.