1917

Ambientada a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, entre fang, explosions i rínxols de filferro espinós, l’última pel·lícula de Sam Mendes és pràcticament una obra mestra. Així ho demostra en la primera seqüència, en la qual un soldat ferit s’arrossega per terra, fins a arribar a una finestra amb els vidres trencats i, de sobte, es troba enmig d’una ciutat francesa aniquilada pels bombardejos. El paisatge després de la batalla brilla amb un estrany color taronja mentre la música de Thomas Newman ens porta cap a un crescendo que posa els pèls de punta.

És una història plena d’adrenalina que es debat constantment entre una llum de sol letal i la tensió de la foscor que s’estén per Europa quan cau la nit. L’argument va de dos homes que són seleccionats per dur a terme una missió especial que serà decisiva per aturar l’exèrcit alemany. Han d’entregar un missatge que podria frenar un atac massiu del bàndol contrari.

La pel·lícula és èpica, sobretot en la segona part, on sentim reminiscències d’aquella imatge de Claudia Cardinale entrant al poble a 'Fins que li va arribar l'hora', de Sergio Leone. Des d’un punt de vista visual, fa pensar en un malson imaginat per Otto Dix. Es tracta d’un prodigi narratiu i, per extensió, d’una de les millors estrenes amb què ens sorprendrà aquest any que comença.