[title]
'2 francos, 40 pesetas' plou sobre mullat. És una seqüela que, ara que la crisi ha consolidat l’atur, els joves fan les maletes i els immigrants moren a Melilla cosits a bales de goma, s’atreveix a reincidir en el discurs reaccionari d’“1 franco, 14 pesetas”. No val la pena parlar d’una posada en escena inexistent ni d’un guió que sembla escrit en la pitjor fase del landisme. El que més crida l’atenció és que, tot i anar d’antifranquista (l’acció comença al 1974 i el fill del protagonista ha rebut estopa a una manifestació), la pel·lícula és d’un espanyolisme matusser. Si l’emigrant amb DNI mesetari –no parlem dels evasors d’impostos, que poc tenen d’espanyols autèntics- decideix viure a Suïssa, per molt hippy que sigui, acabarà rendit a la nostàlgia. Només a l’Espanya de xoriço i pandereta podrà gaudir del seu Seat 850, del seu pis de protecció oficial i de la seva sogra cridanera.