[title]
Ara per ara, F. J. Ossang deu ser un dels cineastes francesos més desconeguts entre nosaltres. I és una llàstima, perquè es tracta també d’un dels més originals i creatius. Amb '9 dedos', la seva nova pel·lícula, aconsegueix dues coses: d’una banda, sintetitzar la seva filmografia en un artefacte de gran complexitat; de l’altra, demostrar una inventiva més aclaparadora que mai, convertir el film en la seva aposta més contundent i radical.
'9 dedos' comença com un thriller kafkià, segueix com una aventura marítima i acaba com una reflexió existencial i política, tot en un blanc i negre a mig camí entre la sèrie B de Hollywood i l’expressionisme. Els personatges es diuen Magloire i Kurtz, Ferrante i Gerda, noms que evoquen l’univers del còmic, però també la novel·la clàssica d’aventures. I les imatges naveguen –mai millor dit– entre la realitat i el malson, començant en una platja fantasmagòrica i acabant en uns penya-segats abismals, en una situació sense sortida que és també la del món contemporani.
Ossang és un cineasta de raça, i per això no emet discursos moralitzants, no imparteix lliçons a ningú. Simplement ens fa veure –aquest gest tan inusual en el cinema d’avui dia– el que han fet de nosaltres, sense retòriques ni màscares. Sense tota aquesta xerrameca amb què ens volen confondre.