[title]
Si us agraden les odissees espacials amb pissarres plenes de fórmules i mecànica quàntica, considereu això com un avís: 'Ad Astra' no és aquest tipus de ciència-ficció. A diferència de '2001: una odissea de l'espai' o 'Interstellar', aquí no hi ha cap Arthur C. Clarke o Kip Thorne que aporti base científica a la ficció. 'Ad Astra' explica la història d'un home que viatja a Neptú –el planeta més llunyà del Sistema Solar– sense envellir un dia, cosa que és tota una fita inclús si tractant-se de Brad Pitt.
Tot i això, si aparqueu la vostra incredulitat a la porta del cinema, sereu recompensats amb una ciència-ficció a estones magnífica, ben viva i carregada d’emoció. 'Ad Astra' diu coses importants sobre el fet de deixar anar, sobre pares i fills i també sobre els reptes que implica reconciliar-se amb el passat. Per descomptat, està situada en un "futur pròxim", capturat pel cinematògraf d''Interstellar' Hoyte Van Hoytema –amb grisos lunars i ocres marcians–, compta amb la que possiblement és la primera persecució de cotxes a la lluna. Sí, és tan impressionant com sona. Ficció a banda, el director James Gray i el seu coguionista Ethan Gross mai perden de vista la intimitat al cor del relat. Hi ajuda l'excel·lent interpretació de Pitt, plena de matisos, i la preciosa música de Max Richter i Lorne Balfe.
En general, 'Ad Astra' s'apropa al futur amb lluminositat. El que està passant exactament a la Terra es manté deliberadament enfosquit, més enllà que sigui un moment d’esperança i conflicte on la relació sembla que s’enfonsa força cap a aquest darrer. Som en un moment en el qual s'ha comercialitzat el viatge espacial de curta durada, mentre que la lluna, rica en minerals, és un camp de batalla d’interessos nacionals i està plagada de pirates espacials. Mart és un trampolí per als extrems del sistema solar, encara que qui el controla no és la NASA, sinó l'exèrcit dels Estats Units. Aquest detall no és insignificant.
Negociant en aquest sistema solar tan polititzat, coneixem a Roy McBride, el veterà astronauta que interpreta Brad Pitt. McBride ha rebut l’encàrrec de trobar el seu pare, el llegendari capità espacial Clifford McBride (Tommy Lee Jones), teòricament mort fa anys. Però resulta que no només està ben viu, sinó que a més a més ha estat treballant en una missió científica a prop de Neptú i té una arma sísmica a la seva disposició. Roy no ha vist el seu pare des de fa 16 anys, però no sembla especialment sorprès quan descobreix que és a l'espai, i que és l'autor d'una amenaça a la supervivència de la humanitat. La tensió està servida per a la xerrada final entre pare i fill.
De la mateixa manera que passava amb l'ambiciosa 'Z. La ciudad perdida', Gray busca oportunitats per deixar respirar la seva història: ambdues pel·lícules porten el segell d' El cor de les tenebres' de Joseph Conrad (i, per descomptat, d''Apocalypse now') però 'Ad Astra' injecta dosis d'adrenalina sobtades per alterar el ritme del relat. El que podem afirmar és que 'Ad Astra' és emocionant, a vegades improbable, altres vegades confusa, però, tal i com passa amb el seu director, sempre gravita en una òrbita fora del comú. Cordeu-vos el cinturó. –Phil de Semlyen