Algo muy gordo

Cine
4 de 5 estrelles
Algo muy gordo

Carlo Padial construeix una oda al posthumor en aquesta pel·lícula dins de la pel·lícula que busca generar confusió. Berto Romero hi fa de protagonista

Tercer llargmetratge de Carlo Padial, 'Algo muy gordo' va encara més enllà que les seves pel·lícules anteriors, 'Mi loco Erasmus' i 'Taller Capuchoc'. Quan molts esperaven que es decantaria per un tipus de comèdia més convencional, vet aquí que és la més atrevida i experimental de les tres. I quan podria semblar que un cert star system del posthumor –dos dels protagonistes són Berto Romero i Carlos Areces– deixaria en segon pla el to confessional i íntim que agrada tant a Padial, resulta que el film gosa construir-se en múltiples punts de fuga que sempre van a parar a una reflexió apassionant sobre el fet de fer cine en el segle XXI.

Però no cregueu que 'Algo muy gordo' és un exercici de narcisisme, i encara menys un film feixuc i petulant. És divertit fins a les llàgrimes. També és desconcertant, però no perquè Padial no sàpiga què explicar, sinó perquè ens confessa els seus dubtes, en el paper d’un director que està rodant el seu darrer film, i els converteix en pura matèria còmica: l’aparició de Miguel Noguera, o l’escena de l’explosió del cotxe en ple rodatge, són d’antologia. Tampoc no ens trobem en el territori del cinema dins del cinema, sinó de la confusió absoluta entre les imatges i la vida, un laberint narratiu al qual l’espectador és arrossegat per una marea d’emocions i sensacions: de la comèdia clàssica al gran espectacle, de l’humor melancòlic a la paròdia salvatge, 'Algo muy gordo' va canviant de to amb un rigor implacable i també amb una lleugeresa gràcil, sense esforços. És la confirmació d’un cineasta de raça: aquells que ho diuen tot sense explicar res.

Per Carlos Losilla

Publicat

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip

LiveReviews|0
1 person listening