[title]
Amb la Lliga de futbol ja començada, els Jocs Olímpics de Londres semblen haver quedat enrere. Queden, igualment, els rècords i el record d’una cerimònia inaugural a càrrec del cineasta Danny Boyle. En el fons, Londres va voler imitar Pequín, que fa quatre anys va deixar en mans del director Zhang Yimou la posada en escena de les gales dels seus Jocs. La presència de Yimou no era gens estranya: és un dels cineastes més vistosos del cinema contemporani, i un amant de la història del seu país.
'Amor bajo el espino blanco' se situa en un punt estrany dins la filmografia de Yimou. Per una banda hi ha el relat, que segueix els gustos del cineasta: en plena Revolució Cultural Xinesa, una noia veu com la seva educació pot salvar tota la seva família, sempre que no cometi cap error. La seva relació amb un jove del qual s’enamora ho pot posar tot en perill. El relat del flirteig juvenil transcorre dins d’un marc històric. A Yimou sembla interessar-li tant el petit conte del primer amor com les condicions de la Xina de l’època.
Fins aquí, tot entronca amb l’univers de Yimou; però si per una banda hi ha el relat, per l’altra hi ha l’estètica. El director sempre ha destacat pel seu gust pels colors intensos, pels vestits d’estampats impossibles o els paisatges de tons brillants. El groc o el vermell més purs semblen haver-se esgotat de la seva paleta. Tot i tenir uns petits tocs de color, 'Amor bajo el espino blanco' destaca per una estètica opaca, gris. És una pel·lícula de tons baixos, en què els sentiments i les emocions mai no són grandiloqüents (fins i tot en els seus moments més tràgics), en què els components històrics queden sempre per sota.
En l’anterior 'Una dona, una pistola i una botiga de fideus', Yimou es mostrava tan colorista com sempre. El desert era d’un groc llampant i els personatges destacaven per les seves robes vistoses. Tot i això, introduïa un element nou: un sentit de l’humor que, a estones, no encaixava amb l’acció elegant de la cinta. 'Amor bajo el espino blanco' no ofereix colors brillants, però, en el fons, no es pot parlar d’un canvi dràstic. El treball cromàtic és bàsic en un relat d’amor que en cap moment vol aixecar la veu.