[title]
Així d’entrada, ‘Anochece en la India’ tenia totes les de perdre. El tema es prestava a qualsevol simplificació possible, i fins i tot a la falsa poesia tan pròpia de la nostàlgia irreflexiva. El conjunt respirava l’oloreta rància que de vegades es confon amb allò progre, l’encens barrejat amb el pàtxuli d’aquests nous avis una mica pesadets en què s’han transformat alguns vells hippies. I la presència de Juan Diego feia esperar una d’aquestes interpretacions de les quals el cine espanyol presumeix massa sovint, excessiva i redundant.
Afortunadament, el primer llargmetratge de ficció de Chema Rodríguez esquiva aquests perills amb certa habilitat. La història del malalt terminal penjat de l’Índia, fins al punt de voler tornar-hi en actitud motxillera abans de morir, és trista, malenconiosa, porta el mite fins a un enfrontament més aviat patètic amb una realitat molt distant del record i del somni. Els ideals dels 60 no es presenten immaculats, sinó amb tota la complexitat que demanava el seu enfrontament amb els nous temps. I Diego fa el mateix paper de sempre, esclar, però temperat per un ritme que l’obliga a contenir-se.
Encara que s’hauria pogut prescindir, en fi, d’elements dramàtics redundants (el típic via-a-vis amb la infermera enamorada, la música estrident…), el resultat és elegíac i té regust de balada evocadora, el cant del cigne d’una manera de viure i de pensar que ja no té lloc en el món prosaic d’avui dia.