Any de gràcia

Cine, Comèdia
2.jpg
Any de Gràcia

Amb Any de Gràcia, Ventura Pons retorna a la comèdia amable (o de “bon rotllo”, com afirma el seu pòster), oferint a Rosa Maria Sardà un personatge que l’actriu fa seu amb prodigiosa facilitat: la Gràcia, una dona esquerpa que viu sola a cert barri de Barcelona amb el qual, casualitat, comparteix nom. La seva rutina dóna un gir quan es presenta a viure amb ella en David, un noi que arriba a la ciutat amb aspiracions artístiques. El xoc de caràcters no es fa esperar, tot i que poc a poc veurem que l’entesa entre generacions és possible... a la ficció, esclar. Pons s’esforça per realitzar una pel·lícula fresca i jove (potser per això a la banda sonora apareixen Mazoni i El Petit de Cal Eril), però hi ha alguna cosa que falla si les escenes protagonitzades per menors de trenta anys resulten més encarcarades que aquelles on apareixen Amparo Moreno i Núria Feliu. Benintencionada però insuficient, a Any de Gràcia li sobren estampes domèstiques i li falta carrer, llum, aire. –Gerard Casau.