Carrie

La nova 'Carrie' ja no és el malson d’una jove adolescent vista a través dels ulls d’un voyeur masculí, com succeïa al film de Brian de Palma. Kimberly Peirce treballa de forma més insidiosa, més psicològica, la relació mare-filla, Margaret i Carrie White: recordem l’esgarrifosa escena inicial, la del part, la qual ens familiaritza amb el color vermell menstrual que domina el film. L’estil de Peirce és naturalista, no pictòric; d’aquesta manera, el canvi més important respecte a altres adaptacions fílmiques de la novel·la de Stephen King és tonal, ja que està impregnada d’una sorprenent dolçor que compensa la seva esquerpa crueltat. El ritme és cerimoniós, lent, però sostingut –mai no decau–, i la posada en escena defuig qualsevol efectisme. No és una convencional producció d’horror, sinó d’una fibrosa tragèdia sobre la diferència, la marginació i la repressió sexual. Notable.