Dixie y la rebelión zombi

Cine, Animació
2 de 5 estrelles
Dixie y la rebelión zombi

Diuen que segones parts mai no foren bones (excepte, ja ho sabem tots, en el cas d''El padrí' i 'El Quixot'). Aquesta seqüela de ‘Papá, soy una zombie’ ha perdut nervi i estructura. El primer cop ens va fer gràcia: la nena gòtica amb cabells lilosos que vivia en una funerària, entre taüts, cadàvers i olor de formol. Una nena que viatjava pel món dels morts, com Jack Skellington, sense gos. Però aquest cop el fenomen Halloween sona a versió tristota d'aquella festa que es muntava Christina Ricci a la mansió de 'Casper', en aquells anys 90 que van ser tan pròspers per a la comèdia de terror. L'animació, gags d'ultratomba inclosos, ens ha quedat ensopida. I mentrestant la trama s'ha anat embolicant per poder repescar tots els personatges en el que seria l'equivalent cinematogràfic a un refregit de xipirons i sardinetes amb oli de griasol regalimós. Ves, si més no, així no n'han hagut de deixar cap a l'estacada.

Per Josep Lambies

Publicat

Detalls de l'estrena

Durada
82 mins

Repartiment i equip

LiveReviews|0
1 person listening