Dos días en Nueva York

En una escena d’aquesta lamentable comèdia à la Woody Allen, Marion (Julie Delpy) inaugura la seva primera exposició fotogràfica a Manhattan venent la seva ànima, performance sarcàstica del narcisisme del món de l’art. És una idea del tot cínica, perquè tota la pel·lícula està organitzada al voltant d’un egotrip sense límits que no deixa respirar els personatges que envolten Delpy, condemnats a una caricatura vulgar i estrident, ni tampoc sap desenvolupar el subtext melancòlic de la seva biografia, ja explotat a Dos días en París (2007). La visita a Nova York del pare de Marion, acompanyat de la germana i el seu xicot, és un infern per a l’espectador, obligat a consumir un gag per segon, una paròdia del xoc intercultural per minut (sovint amb notes al peu xenòfobes i/o escatològiques) i una broma sexista cada quart d’hora. Ni el Chris Rock d’El cinquè element va ser capaç de provocar tanta irritació en aquest crític com aquesta Delpy histèrica i condescendent. –Sergi Sánchez.