[title]
Els Dardenne són dels que amb el temps van estovant el caràcter. Sembla que hagin passat segles des d’aquelles pel·lícules aspres, i una mica assilvestrades, que els van cobrir de glòria a Canes, a finals dels 90. Des d’'El nen de la bicicleta' s’han ancorat en la filosofia de la rondalla prop del braser, afilada amb una mica de Bettelheim i la 'Psicoanàlisi dels contes de fades', però encara així amb una voluntat tots-els-públics altament complaent. Dos días, una noche sembla una reducció dràstica d’Astèrix i les dotze proves per als temps de crisi, EROS i altres desgràcies.
No hi ha gals, ni llançadors de javelina. I la poció màgica no ve servida en marmita, sinó en tauletes de Xanax, per combatre l’ansietat. Marion Cotillard, que encara arrossega el patiment d’'El sueño de Ellis', és una mare de la 'banlieue' de Seraing, Bèlgica, a punt de ser despatxada de la fàbrica. A la resta de treballadors els han ofert una extra de 1.000 euros que rebran en cas que votin a favor del seu acomiadament. Els dos dies i una nit són del cap de setmana que la Cotillard es dedica a visitar els seus companys de casa en casa, demanant-los que renunciïn a aquesta sucosa prima perquè ella pugui conservar la feina.
Els Dardenne són únics separant el gra de la palla, enemics del virtuosisme narratiu i visual. De qualsevol tipus de virtuosisme, vaja. Aquí no hi ha pauses dramàtiques, ni clímax, ni estrips. Marion Cotillard pronuncia exactament les mateixes línies a cada stop en el camí, aguantant el tipus davant de cada porta igual que qui enfila una pujada empunyant el fre de mà. Però tot acaba sent un xic massa delicat. És com si portéssim un gerro de cristall que no volem trencar. Sobra cotó fluix. Tot i això, és molt maca