Edén

No és tan sols una pel·lícula sobre l’aparició d’una branca del techno a París, als anys 90. Tampoc no es tracta només de recrear la dilatada experiència com a DJ del germà de la directora. De fet, 'Eden' és tot això i molt més. Amb un estil eŀlíptic i boirós, Hansen-Løve retrata petites i grans vivències sense extremismes dramàtics, juga amb les textures narratives i construeix un relat sempre a mitja veu, que acaba copsant un ritme inadvertidament musical. Més enllà d’'Un amour de jeunesse' –el seu exceŀlent film anterior–, 'Eden' ens mostra una cineasta madura, que sap parlar del pas de l’adolescència a l’edat adulta amb commovedora sensibilitat, amb genuïna emoció. La matèria primera de què està feta aquesta pel·lícula no és altra que el temps i les seves ferides.