[title]
És inevitable pensar en el pintor de 'La bella mentidera' quan es contempla la preproducció de l’escultura que ocupa el centre de gravetat d’El artista y la modelo, la millor pel·lícula de Trueba des de 'Belle époque.' Hi ha la mateixa recerca de l’Absolut, de la Veritat en la representació del cos, en la feina lenta i silenciosa d’aquest artista que sembla haver trobat l’excusa perfecta per acomiadar-se del món, per signar un testament que sàpiga copsar l’invisible darrere les natges, els pits, les corbes de la figura femenina.
Trueba és més modest i més clàssic que Rivette. Li interessa més la relació de l’home amb la natura, li dóna més importància al context –la França ocupada pels nazis: el pes de la Història convertint víctimes i botxins en homes i dones vençuts per les circumstàncies–, prefereix oxigenar els vincles entre l’artista i la seva musa, i explora el retrobament amb l’art a partir de la carn i l’os, de la nua fisicitat d’un personatge sense replecs, reflex rotund de la seva humanitat, o, millor dit, de l’honestedat i el coratge amb què s’enfronta al món.
Hi ha química entre Jean Rochefort i Aida Folch: l’actor francès sembla estar còmode en un paper contingut, que podria haver caigut en l’autoparòdia i que sap lligar ben curt, i l’actriu catalana aprèn a deixar-se anar a mesura que el seu personatge descobreix la seva presència en el quadre, el valor afegit d’un amor platònic que es projecta no en un ideal femení sinó en una dona amb conviccions fermes, que toca de peus a terra.
Trueba ha escollit el blanc i negre no només per destacar la gamma de grisos de la matèria amb què es fa una escultura sinó també per evocar el realisme poètic del cinema francès de la Resistència. Hem d’invocar el nom de Renoir –cineasta pel qual el director de 'Calle 54' sent una confessada admiració– malgrat que 'El artista y la modelo' es defensa molt bé sola. Amb l’excepció d’una certa tendència –molt controlada– a verbalitzar i subratllar algunes reflexions sobre l’art que ja queden paleses en els gestos que uneixen els dos protagonistes, el film és d’una sensibilitat que mai no s’imposa a l’espectador; que, ans al contrari, el convida a mirar el món amb la serenor de qui sap treure bellesa de només una pedra. –Sergi Sánchez.