[title]
És inebitable recordar l’escena del restaurant d’'Els ocells', aquell moment en què la comunitat de la localitat costanera de Bodega Bay especula sobre els motius que tenen les aus per atacar-los, i acaben culpant Tippi Hedren de l’apocalipsi. En pocs minuts, Hitchcock, que mai no va ser un bon samarità, demostra que l’estat natural de l’ésser humà és la mesquinesa, la desconfiança i l’egoisme.
Álex de la Iglesia fa alguna cosa semblant a 'El bar': una amenaça desconeguda, un grup de gent heterogeni, un lloc tancat com a metàfora del món i com a catalitzador de l’instint de supervivència. El plantejament és modèlic: entre la tradició de l’esperpent típicament castís i el cinema de terror claustrofòbic, De la Iglesia sap controlar les energies d’una pel·lícula coral que funciona com una al·legoria hipertensa de l’estat del malestar.
El problema apareix quan el misteri es desvela, massa aviat, i El bar es converteix en estudi de personatges. Com que no n’hi ha cap que desperti especial simpatia, el film s’esfondra víctima dels seus excessos. Per entendre’ns, hi trobem a faltar una Tippi Hedren, o bé un Rod Taylor, algú per a qui ens valgui la pena patir una mica, algú que ens importi.