[title]
Direm, per començar, que Anna Fritz és 'la signora di tutti', com Isa Miranda en aquella pel·lícula del gran Max Ophüls que per desgràcia ja ningú no recorda. La dona de tots, la dona a qui tots desitgen. És l’actriu més reclamada d’Espanya, i ha treballat amb autors de la talla d’Almodóvar, Woody Allen i Sofia Coppola. Ha desfilat per la catifa vermella de Canes vestida pels millors modistes. Avui a la ràdio anuncien que l’han trobat morta, estesa sobre la moqueta d’una habitació d’hotel. El que els periodistes no saben és que el guardià del dipòsit de cadàvers, amb dos amics, està fent l’amor amb el seu cos pendent d’autòpsia.
Així comença 'El cadáver de Anna Fritz', film debut del mallorquí Hèctor Hernández, que arriba a les sales després d’haver estat aclamat des de Sitges per moltes veus emèrites com la millor pel·lícula de terror català. Des del títol, sentim la gentil promesa d’allò tan difícil de produir: l’empatia pel cos del mort. Joseph Cotten ho havia aconseguit, i amb escreix, en un episodi d’'Alfred Hitchcock presenta' que festejava amb la idea de l’enterrament prematur. Hernández dobla l’aposta en els primers quinze minuts de metratge. Impecables.
Passat el primer quart d’hora hi ha un 'twist' argumental, l’únic de tota la pel·lícula, i per desgràcia una mica precoç. La gentil promesa que ens tenia amb els nervis com un rebrec cau a terra, igual que un castell de naips, i la història deriva en un 'thriller' correcte, tot i que menys original del que hauríem volgut. El terror atmosfèric que infonien al principi els tres amics, esnifant coca i bevent d’una petaca sobre les mamelles d’Anna Fritz, es desactiva, en favor d’un ritme innecessàriament accelerat. Per sort, hi ha una angoixa que mai no s’acaba de perdre.