[title]
Des que Martin Scorsese va fer 'Casino' i 'Kundun' no s’havia vist un canvi de rumb tan extrem com el de Jon S. Baird que, després de l’adaptació de 'Filth', s’endinsa a explorar l’amistat entre dos gegants de la comèdia com Stan Laurel (Steve Coogan) i Oliver Hardy (John C. Reilly). És un film farcit de nostàlgia per la indústria del cel·luloide i contratemps amb barrets, una cançó d’amor en to menor ideal per compartir amb l’àvia. Escrita per Jeff Pope, la història transcorre al llarg dels últims anys del duet, coincidint amb l’esgotadora gira que van fer per teatres britànics. Som al 1953 i el món prefereix nous talents com Abbot i Costello en comptes del seu slapstick. S’aprima el seu públic i les perspectives de futur del duet. Els protagonistes brillen: Reilly desafia el vestit dubtós i esdevé el paternalista Hardy, sempre obsessionat amb les coses bones de la vida. Coogan és la revelació: adopta les maneres de Laurel –aquella mania de gratar-se el cap–, carregat de matusseria i malenconia. Tots dos es fonen amb el personatge, en un exercici que evidencia hores de feina. Hi sentim diàlegs mítics, però encertadament no abusen de frases per a l’audiència nínxol. Shirley Henderson i Nina Arianda es posen en la pell de Lucille i Ida, les parelles del duet. La pel·lícula guanya vida quan els quatre són a escena, malgrat titular-se Stan & Ollie.