El hilo invisible

Com un soroll molest, com un ganivet grinyolant al fons d'un plat, Paul Thomas Anderson ens manté durant més de dues hores clavats a la butaca amb els nervis crispats. Això és tot el que necessiteu saber abans d'anar a veure 'El hilo invisible', que us enfrontareu al fàstic subjacent sota cada silenci, a la seductora repulsió d'uns personatges hieràtics que sembla que dins del cos hi tinguin un permanent corrent de vòmit a punt de sortir-los de la boca. Tots ells, convivint en un món d'alta costura.

En l'aire ressona la imatge alarmant de Joaquin Phoenix a 'The master', amb les escàpules punxegudes, masturbant-se com un animal en una paltja, després de desembarcar de la guerra. En aquest cas, el costat podrit s'administra amb una aparent elegància. Daniel Day-Lewis, per exemple, interpreta el modista Reynolds Woodcock amb la mandíbula rígida, raspatllant-se els cabells com si enllustrés unes botes de muntar a cavall, amb les agulles de cosir entre els llavis, afilades com les dents translúcides d'una carpa.

La pel·lícula passa en una casa de modes, que vesteix les senyores de l'aristocràcia britànica dels anys 50, la majoria dones madures amb les parpelles caigudes, la papada penjant, embolicades en un alè de Martini que els fa posar les galtes vermelles. I en aquest ambient té lloc una història d'amor, entre un home llefiscós i una dona aparentment simple que mica en mica acceptarà les normes d'un joc vil, malaltís, genial, en què l'un i l'altra quedaran units per a tota l'eternitat.