El Hobbit: La desolación de Smaug

Després de l’èxit sideral de la seva primera entrega, l’espectador ja sap quina postura mantenir respecte de la nova trilogia èpica de Peter Jackson, adaptació d’una novel·la infantil primeta. I comparat amb el primer film, el ritme d’El Hòbbit: la desolació de Smaug s’incrementa molt: Jackson està d’un humor exuberant, i orquestra el caos amb mestratge, deixant lliure el fan que porta dins. Hi ha un ós que canvia de forma, aranyes gegants i un exèrcit d’orcs. I el retorn de l’arquer Legolas ens porta moltes decapitacions d’allò més gore. Tot tan gloriosament executat que t’oblides que podria ser el prototip d’un parc temàtic. Volies un drac que respira foc? Doncs té. Com una versió mutant del Tío Gilito, Smaug es burla de les seves preses i les persegueix en la seqüència d’acció més llarga i plaent. I quan la fera s’estén i vola cap a la lluna, et deixa clavat sense alè, amb aquella reverència que tan poques superproduccions d’ara poden inspirar.